Planificant l'impossible, nedant llarga distància

Per Ben Lane

Nedar una distància molt llarga mai no és senzill. És exigent físicament, esgotador mentalment i la preparació és un esport en si mateix.

A principis del 2025, vaig parlar amb en Lluís, l'efusiu organitzador de l'UltraEbre Swim Marathon — un espectacular esdeveniment de 30 km pel riu Ebre, a uns 90 minuts en cotxe al sud de Barcelona. La confiança serena d'en Lluís em va ajudar a calmar els nervis. Vam acordar que nedaria 30 km pel riu i escriuria l'experiència.

Havia llegit molt sobre l'esdeveniment UltraEbre, que forma part d'una sèrie europea de maratons de natació que inclou curses a França i Noruega. Un campió nacional belga i fidel seguidor, l'Olivier Delfosse, descriu l'UltraEbre de manera preciosa: «Els primers quilòmetres són ràpids; el riu et fa un regal. Però a prop del delta, l'aigua es torna més pesada, el vent pot remenar la superfície i tens la sensació que no et mous».

Un altre habitual, en Ruffo Paolini —que ha nedat l'UltraEbre quatre vegades— ho expressa de manera concisa:

«El plaer és senzill: fas la feina avorrida; t'hi presentes; t'enfrontes a un riu que mai no és igual dues vegades. I llavors, en algun punt dels últims 10 km —quan et fa mal, quan estàs segur que no et mous— continues endavant igualment. Aquesta és la part que et quedes.»

Equipament, mentalitat i l'element de la confiança

Com en qualsevol esport de resistència, l'equipament importa. Durant més de 30 quilòmetres, el teu cos serà empès, estirat i posat a prova en tot moment. El material adequat no només ajuda el rendiment, sinó que també t'ajuda a sentir-te còmode i a gust a l'aigua. Aquesta sensació de pertinença és quelcom que no es pot subestimar.

El nedador francès d'aigües obertes i d'aigües gèlides Guillaume Le Loher diu: «La part més difícil no és la nedada, sinó tot el que fas abans. Quan arriba el dia de la cursa, em recordo de tot l'entrenament, els viatges, els sacrificis. Un cop ets a l'aigua, no pots sobreanalitzar. Confies en la teva preparació. De vegades és fàcil; de vegades, dolorós. Però ja has fet la part més dura: ara gaudeix de la nedada.»

Aquest consell —confia en la teva preparació— em va quedar gravat. És per això que fa temps que confio en l'equipament Orca i en l'equip que hi ha al darrere (i no, no és publicitat). Aquesta és una lloança sincera a un equip que ha donat suport a moltes de les meves nedades, i a molts altres nedadors, així com a triatletes i surfistes, amb un entusiasme genuí. Quan vaig compartir el meu pla, l'equip d'Orca s'hi va sumar immediatament, oferint tant ànims com consells pràctics extrets d'anys d'ajudar atletes a superar els seus límits.

L'UltraEbre ho redueix tot a l'essencial. No es permeten els neoprens perquè l'aigua sovint supera els 26 °C, i els números de cursa han de ser visibles als braços i les espatlles. Això deixa només dues opcions: banyadors llargs o banyadors de cos sencer.

En aquest punt, no es tracta del que et fa més ràpid, sinó del que et fa sentir lliure i connectat amb el riu. Això, per a mi, és l'essència de la natació en aigües obertes: la simplicitat. Tu, l'aigua, l'horitzó. L'equipament adequat no hi interfereix; ho permet.

La nedada al riu

Finalment, amb l'entrenament completat i l'equipament a punt, et trobes a la línia de sortida. El sol del matí es filtra sobre l'aigua. Se senten els sorolls dels últims ajustos, l'efervescència dels nervis. Llavors, el senyal — i et llances.

Creies que la part difícil —la reflexió— ja està feta. Però no és així. Una travessa llarga per riu com l'UltraEbre exigeix un tipus de concentració diferent un cop ets a l'aigua. No és només una qüestió física, sinó de resistència mental. Vigiles cada dolor, cada rampa, cada canvi de corrent. Vigiles el teu ritme per complir els temps límit. Recordes menjar i beure. Vigiles el teu piragüista de suport: ells també hi són amb tu. I quan arribes als últims 10 quilòmetres, després dels primers 20 d'aparença enganyosament tranquil·la, descobreixes el que el riu realment t'ha d'ensenyar.

El doble guanyador de l'UltraEbre i entrenador d'esports de resistència en José Javier Montón Cruz descriu el seu mètode: "Divideixo la marató en trams; aquesta estructura m'evita pensar en 30 quilòmetres d'una tirada. També estudio qui hi serà; tinc una estratègia. Però un cop comença la travessa, és qüestió de ritme. Respectes el riu, et mantens relaxat, prens bones decisions. El riu és amable al principi i exigent més endavant, així que espero un baixó psicològic. No intento guanyar la travessa sencera; només guanyo el tram següent. Si aguantes, mantens la trajectòria i no entres en pànic per la velocitat, te'n surts."

I sí: me'n vaig sortir. Però per poc. Vaig acabar l'últim, i per això n'estava agraït. Set hores al riu, comptant cada remada, a només un parell de minuts del penúltim nedador. A la meta, no em podia aixecar de l'aigua. Quan finalment em vaig posar dret, el cos volia tornar a caure. Era una closca buida —esgotat, buidat per dins— però en algun lloc profund, una veu interior deia: s'ha acabat. Que comenci la sensació.

En Lluís era allà al final, ferm com sempre, guiant-me fins a la zona d'avituallament, on vaig consumir a correcuita el que em va semblar el meu pes en tapes espanyoles. Recuperació a l'estil del riu.

L'Olivier resumeix bé la sensació: "Mai no saps què passarà allà fora. Aquesta és la bellesa. Et prepares tan bé que no tens por, només la pregunta: Puc atrapar el paio del davant? I si no, puc mantenir el meu millor ritme? Aquesta és la victòria que puc controlar."

Fa una pausa i després somriu. "A més, a la línia de meta hi ha la família i l'equip de suport. Aquesta sensació no s'acaba mai de fer vella."

Ben Lane és periodista i cofundador d'ignitrs, que fa possibles les entrevistes L'Experiencia. Finalista de l'UltraEbre 2025 i un nedador d'aigües obertes apassionat.